Em vaig quedar asseguda en una bala de palla davant del graner. Notava el fred a les mans petites, però no em volia moure. La curiositat guanyava el fred.
L’avi m’havia dit que l’esperés allà. Anava al bosc a buscar un personatge màgic que només apareix uns dies abans de la nit de Nadal. Em vaig embolicar amb la manta de quadres vermells de l’àvia i vaig esperar. No sé quant temps va passar, però no devien ser més de deu minuts.
De sobte, a la llunyania, vaig veure una figura petita que es feia cada vegada més gran. Era l’avi i portava alguna cosa als braços. Vaig deixar la manta i vaig córrer cap a ell.
—Però avi, si només és un tronc de roure!
—Només ho sembla. És el Tió i necessita que l’abriguis i li donis menjar per recuperar la màgia.
Fascinada, vaig seguir totes les instruccions. El vaig tapar amb la manta de l’àvia, li vaig posar aigua del riu Cardener de les muntanyes del Solsonès en un recipient i una mandarina sense pelar en un altre.
—Deixa’l descansar i recuperar-se a poc a poc —va dir l’àvia.
Però la impaciència em superava. Podia un tronc de roure menjar-se la mandarina? Vaig obrir la porta del menjador i vaig mirar davant del Tió: s’ho havia menjat i begut tot! Només quedava la pell de la mandarina. Els avis tenien raó: era màgic!
—M’ha dit que li ve de gust un iogurt —va dir l’àvia.
—Parla amb tu, àvia?
—Una miqueta. És un tronc de poques paraules, però està recuperant forces per fer-te regals la nit de Nadal. Va, porta-li un iogurt!
Li vaig portar el iogurt, el vaig deixar menjar tranquil i, quan vaig tornar, havia desaparegut! Com podia ser? I si li cantava la cançó que havia après a l’escola? Parlaria amb mi? Em donaria els regals?
Agafava un bastó, el picava suaument i cantava la cançó tradicional del Tió. Però no hi havia manera: el Tió no deixava anar res.
—Encara no és Nadal! Has de tenir paciència! —em deien els pares.
Finalment va arribar Nadal. Estava nerviosíssima. Les nadales semblaven no acabar mai. Jo volia veure com el Tió cagava els regals! Vam cantar per primera vegada. Què era allò? Xocolatines! Tornàvem a cantar: llapis de colors! Una altra vegada: més xocolatines i el pot buit del iogurt!
Em vaig quedar sense paraules. El Tió era realment màgic.
—T’ho vam dir, Montse! El Tió té màgia! —reien els familiars.
Vam cantar un últim cop i van començar a caure moltes monedes del darrere del Tió.
—Però aquestes no són de xocolata, són de debò!
—Sí! Has vist com t’estima?
No he oblidat mai aquells moments màgics quan vaig conèixer el Tió. Des d’aleshores ens ha visitat cada Nadal. Ara m’encanta observar la reacció dels petits quan el Tió caga monedes d’or i altres regals meravellosos. M’agrada veure l’alegria als seus ulls i la fascinació mentre intenten entendre com un tronc pot treure regals del darrere. Al final, tots arriben a la mateixa conclusió: el Tió és màgic.
Si voleu viure un Nadal especial, visiteu la nostra casa rural a Lleida. Veniu a conèixer el nostre Tió, que fa molts anys que és part de la família. Regaleu moments màgics als qui estimeu en un entorn de conte.
Us esperem a Marcús Casa Rural per Nadal! Podeu consultar la reserva aquí.
El diari de Marcús